Ball Pagés:
L'essència del nostre folklore
El ball pagès és una dansa ancestral pròpia d’Eivissa i Formentera, reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial.
Representa un llegat viu que expressa jerarquia, ritme i simbolisme a través del moviment i la música. Aquestes danses són protagonistes de les festes tradicionals i actes culturals de les Pitiüses.
Sobre els orígens del ball pagès
Si bé l’orígen exacte dels nostres balls ens és desconegut, les seues característiques (forma de cercle), la seua estètica, el tipus de música i la intensa càrrega ritual ens fan pensar que pot tractarse de danses d’origen antic.
Els darrers estudis de Toni Manonelles i Miquel Mayordomo l’inscriuen dins de les formes tradicionals dels balls occidentals, on el ball en parella sorgeix a l’edat mitjana.
Aquest fet explicaria l’entrada d’aquest tipus de ball a les Pitiüses a partir de la conquesta catalana de 1235, encara que no es pot precisar el moment concret. Aquesta influència cultural la trobam també a la nostra llengua, a la religió (amb les joies i a la inclusió de la música a la litúrgia), els llinatges, els romanços i cançons, la gastronomia… El ball, per tant, en seria un exemple més.
Vols aprofundir més?
Una fitxa educativa completa amb informació històrica, tècnica i contextual sobre el Ball Pagès.
Modalitats reconegudes com a Patrimoni Cultural Immaterial:
La Curta
De denominació més antiga també coneguda com la plana. És la modalitat de ball que antigament iniciava la ballada. Les passes i el ritme són relativament pausats, apropiats per encetar la festa d’una manera reposada i que anirà augmentant d’intensitat amb els altres balls. La música d’aquest ball és de ritme ternari.
A les festes de pous era l’amo qui obria el ball. Quan la festa era per celebrar una boda, eren els sogres dels nuvis que començaven amb aquesta ballada fent d’introducció als més joves donant-los permís per continuar la xacota.
En aquest ball l’home no aixeca gaire les cames i el ritme de les castanyoles és reposat. La dona, com en tots els balls, adopta una posició seriosa. Amb les seues passes curtes i ràpides va descrivint cercles al voltant del ballador. Comença dibuixant tres vegades un «vuit», passa a l’altre costat del ballador per fer el mateix i, finalment, torna al lloc on havia començat i descriu la mateixa figura. La manera d’acabar varia segons cada colla, i en alguns casos és la balladora qui acaba amb una volta.
Cal destacar que, en alguns pobles, hi ha variacions en la forma de desenvolupar aquest.
La Llarga
És el ball més representatiu. Encara que podem veure algunes variacions pel que fa a la forma de ballar-la, té en comú que el seu ritme, en aquest cas quaternari, és molt més animat i enèrgic; els gestos del ballador són molt més vigorosos demostrant la seua força aixecant les cames i tocant més fort les castanyoles.
La balladora segueix amb la seua postura distant i impertorbable amb passos curts i ràpids sense rompre les figures el·líptiques que va descrivint en terra. L’home sempre s’ha de moure dins de la figura que li marca la dona.
Mentre ella es manté distant i seguint uns moviments repetitius, ell no segueix uns passos fixos, va improvisant a mesura que baila, llança les cames al voltant de la dona, l’acompanya, se li apropa, se n’allunya… En aquest cas és el ballador el que acaba la ballada quan ja troba que no pot continuar més el ball pel cansament físic que el ball suposa.
Sa Filera
La balla un home amb dues o més dones que van afilerades i que descriuen les mateixes figures que quan ballaven soles. Amb el ritme de la llarga el ballador va acostant-se i allunyant-se a cadascuna de les dones, passant a vegades les castanyoles per damunt del seu cap.
Ses Dotze o Nou Rodades
És el ball més cerimoniós. Té una gran càrrega ritual; els balladors fan una sèrie de voltes simètriques, allunyant-se i acostant-se. Quan es troben en el centre, s’uneixen pels colzes i, a partir de la sisena volta o rodada, els dos balladors porten els braços colzats amb les mans a l’altura del pit. És l’únic en el qual hi ha un petit contacte físic entre els balladors. En aquesta part de la dansa l’home no salta, sinó que llisca de manera semblant a la dona.
Aquest ball, fora del mite de ser una cerimònia nupcial que ballen els nous esposos, sí que és veritat que el ballava a les bodes una parella en honor als nous esposos. Ens trobam en un escenari on, per la importància del moment, hi ha una estructuració i protocol més seriós dels balls. El ball s’acaba amb una llarga, on s’ajunten tots els convidats.
És pel caràcter cerimoniós del ball que aquest no es desenvolupa en altres situacions en què la xacota és de caràcter més espontani i desenfadat, ja sigui a una festa de pou, a una font, a una reunió familiar…
VOLS VEURE-HO EN DIRECTE?
Consulta el directori de ballades
Viu el ball pagès en directe — consulta el calendari de ballades de pou i ballades populars.
