Cançó Tradicional:
Veu a través del temps

Les cançons tradicionals han estat durant generacions una forma d’expressar emocions, contar històries i transmetre coneixements.

A Eivissa i Formentera, destaquen dues formes fonamentals: les gloses i les caramelles, considerades una expressió genuïna del nostre patrimoni oral i musical. Aquest repertori es cantava en vetlades, feines comunitàries o festes religioses, i avui forma part de la memòria col·lectiva del poble pitiús.

Inclou Patrimoni Cultural Immaterial reconegut: Les Caramelles d’Eivissa i Formentera

Glosada a Eivissa, dins del programa de “Illes per la cançó”.

Bartomeu Gustinet, disposat a començar una cançó redoblada.

TIPUS DE CANÇÓ

Cançó glosada

Consisteix a cantar recitant, mitjançant estructures melòdiques. Cada estrofa forma un agrupament de versos travats pel sentit, per la rima o les rimes. Aquestes cançons són semblants als cançoners catalans i valencians, tant en l’aspecte musical com en la seua estructuració literària i tenen influències de l’edat mitjana. Sol ser una composició molt curta. Un conjunt de gloses construeix un glosat, i poques vegades es coneix la cançó sencera, o s’ha anat modificant. L’acompanyament melòdic que se sol donar és senzill i animat, sovint el mateix serveix per a moltes composicions. La música, d’altra banda, no té gaire protagonisme, no hi solen aparèixer instruments musicals, a diferència del tambor, que apareix a la cançó redoblada.

Cançó redoblada

La seua pràctica consisteix a recitar amb un acompanyament generalment donat pel tambor, amb uns tocs molt concrets; vuit tocs, si el primer vers és agut (set síl·labes justes), i deu tocs si és pla (normativa no generalitzada). El patró rítmic i melòdic sempre es repeteix. Comença el cant per la nota més aguda i baixa progressivament fins a la més greu. Al final de cada construcció musical que comprèn dos versos, es fa un redoblat. Per redoblat, entenem un so vibrant gutural força particular, que s’allarga cada quatre versos, amb possibilitat de variants. Aquest tipus de transmissió oral sense codificació musical no estava lligada a cap nivell social. (El cobleig d’una cançó redoblada, generalment, és d’un mot, a vegades de dos).

Caramelles

Són cants litúrgics de transmissió oral i caràcter estrictament religiós, considerats una de les manifestacions més singulars de la música tradicional d’Eivissa i Formentera. A diferència de la cançó glosada i redoblada, s’interpreten exclusivament a l’interior de les esglésies durant la Missa de Gall (Nadal) i el Diumenge de Resurrecció (Pasqua) per una «esquadra de caramellers». Vocalment, comparteixen la tècnica de la cançó redoblada —amb melodies descendents, molt ornamentades i l’ús del característic so gutural i vibrant— per narrar els goigs religiosos. Musicalment, destaquen per exigir una instrumentació conjunta molt més rica que incorpora el tambor, la flaüta, les castanyoles i, com a element exclusiu i distintiu que guia el ritme de la interpretació, l’espasí metàl·lic.

Cançons de bressol, quotidianes i romanços

Les cançons de bressol i les cançons quotidianes són melodies senzilles que es cantaven als infants o durant les feines de casa i camp. Formaven part del dia a dia i ajudaven a transmetre valors, ritmes i tradició oral de mares a filles.

Els romanços són cants que expliquen històries —reals o llegendàries— com crims, amors o fets destacats. Amb lletres llargues i repetitives, es recitaven de manera pausada i han estat clau per conservar la memòria oral de les Pitiüses.

Història i context de la cançó Pitiüsa

La cançó tradicional forma part essencial del patrimoni oral d’Eivissa i Formentera. Transmesa de generació en generació, ha estat una eina per compartir emocions, coneixements i vivències.
Les gloses són cants improvisats que barregen humor, crítica o sentiments i es canten en vetlades, trobades i celebracions. Han estat i segueixen essent un espai de creativitat popular.

Les caramelles, reconegudes com a Patrimoni Cultural Immaterial d’Espanya, són cants rituals típics de Nadal i Pasqua. Es canten vestits de ball pagès, acompanyats d’espasins i dansa, dins o fora de les esglésies.
Juntament amb altres formes com les cançons de bressol o els romanços, configuren un paisatge sonor únic que la Federació treballa per documentar i preservar.