Sonades i Gaites:
La música de la tradició

La música tradicional d’Eivissa i Formentera és indissociable del ball pagès. Els instruments com la flaüta, el tambor i les castanyoles han ressonat durant generacions, acompanyant cerimònies, festes i rituals de la vida quotidiana pitiüsa. Interpretades sempre en directe, aquestes sonades tenen un caràcter únic i arrelat.

Sonadors junts, possiblement acabant les sonades després d'haver sortit de missa.

TIPUS DE SONADES

La Curta

És la sonada que generalment dóna inici a la ballada. El ritme és relativament pausat i la intensitat
prou suau, apropiats per iniciar la festa d’una manera reposada. La música d’aquest ball és de ritme
ternari. A la curta, en l’actualitat, només sona les castanyoles la persona que està realitzant el ball.
La sonada de la curta també pot rebre el nom de la plana.

La Llarga

És una sonada molt diferent a la curta. Per començar, el ritme, a diferència de la curta, és quaternari.
La intensitat amb la qual els instruments interpreten aquesta sonada és més alta. És una sonada en què els gestos del ballador són més vigorosos i accentuats. A més, el ritme general de tots els instruments que hi participen és més accelerat.

Pel que fa a la sonada de la flaüta s’ha de dir que tant la melodia de la llarga com la de la plana o curta són fetes a partir de petits fragments amb estructura improvisada units entre si.

Sonades de Missa

Tal com hem comentat, un altre grup important de sonades són les que s’inclouen dins la missa, o hi puguin estar directament relacionades. En aquest sentit les sonades de missa més conegudes poden ser «Sa caramellera», «Els gotxos», «Es credo», «Kyries», «S’alçar Déu», «El pas de Maria» o «Entrada de missa» i «Sortida de missa»

Gaites (sonades d'autor)

Dins aquest grup hi ha una gran varietat de sonades, algunes més modernes i d’altres més antigues
com per exemple «Sa calera» o «Es jugaroi».

Amb aquestes melodies, els sonadors sovent ideaven
les seues pròpies sonades. Podríem ubicar bona part d’aquestes sonades en el temps entre final del segle XIX i principi del XX. Eren sonadors queja varen sortirfora de l’illa i les seues composicion rebien influències de diferents indrets.

Context Històric

La combinació de flaüta, tambor i castanyoles és única a Eivissa i Formentera. Es creu que la pràctica prové de temps antics, amb influències que podrien remuntar-se a cultures orientals i mediterrànies. A diferència d’altres músiques tradicionals, les sonades eivissenques no es toquen mai amb partitures: es transmeten oralment, aprenent-se de memòria.

Vols aprofundir més?

Una fitxa educativa completa amb informació tècnica i contextual sobre els instruments i les sonades.

Instruments Tradicionals

Tambor

El tambor es fa d’un rabassó de pi d’uns 20 cm d’alçada i la mateixa ampliada. El pi s’ha de tallar en la lluna vella de Nadal, de juliol o d’agost. A continuació es fa una secció de la soca del pi desitjada i s’arredoneix un poc a ull. Després, amb una gúbia i a colp de maça es buida mentre que encara és verd i es deixa una paret d’uns cinc mil·límetres; això s’anomena riscla.

El tambor està format primer de tot per la riscla, que va brodada i/o estucada i per damunt l’estucat va pintada amb motius vegetals i formes geomètriques. Les membranes que s’uneixen a cada cap son de pell de cabrit, d’anyell o conill. Quan aquestes pells estan pelades, se’n tallen peces redones i es cusen al vergueró. El vergueró és un bastidor de fusta de forma redona, que formant part del tap juntament amb la pell. En haver-lo cosit es posen els taps, un a cada extrem de la riscla. Aquestos taps se subjecten amb una llença de cànem que zigzagueja d’un tap a l’altre. Aquesta llença porta uns estrenyedors que en fer-los correr permeten tensar les pells. Els estrenyedors es feren primerament de fusta i més modernament de cuiro.

Tesada sobre la pell d’un cap hi ha una cordeta de pitra anomenada brunyidor i que vibra quan se sona el tambor. El tambor se sona tenint-lo penjat del braç; amb l’ajut d’una ansa feta de cuiro. A més, per sonar el tambor, es fa servi un tocador fet normalmen de baladre. El tambor, en sonar-se juntament amb la flauta és el que marca el ritme, molt subtilment, si acompanya una gaita, o vivament si és per ballar.

Castanyoles

Generalment són fetes de fusta de ginebre. Cada castanyola està composta per dues mitges anomenades tapes i un badall. De davall, cada tapa és plana i s’hi troba el forat. De damunt, la part més alta coincideix amb el forat i d’allí descendeix cap als costats. El badall és una peça de fusta igual de llarga que l’amplària de la castanyola i la seua funció és separar les dues mitges castanyoles. Totes tres peces s’uneixen amb una veta que també servirà per ajustar la castanyola a la mà del sonador. Les castanyoles poden ser brodades amb figures geomètriques i motius vegetals, i ocasionalment també pintades per sobre. Les castanyoles eivissenques actuals, a més, són de les més grans de l’Estat espanyol. La seua llargària gira entorn dels deu o quinze centímetres.

Avui en dia, les castanyoles se sonen en grup durant les ballades i una sola persona durant les sonades o gaites, on es fan improvisacions en el ritme tot resseguint la melodia de la flaüta. En canvi, quan acompanyen les sonades de ball segueixen el ritme.

Flaüta

La flaüta és l’únic instrument de vent que pot acompanyar les ballades. Té poc més de dos palms de llarg i es fa de baladre. Aquest baladre es buida amb punxons vermells de foc.

Sovent la part superior i, de vegades, també altres parts de la flaüta poden presentar incrustacions metàl·liques. És el que coneixem com a fusa. A la part superior de la flaüta, prop de l’embocadura en forma de bec, hi trobam la lluna. Es tracta d’un forat més o menys quadrat que en un dels caps presenta un bisell que, en bufar, produeix el so.
A la part inferior de la flaüta hi ha tres forats, amb els quals, variant de posició els dits i la intensitat del buf, es pot canviar d’escala. A prop de l’extrem inferior trobam un regruix que facilita la subjecció de l’instrument. La flaüta és brodada amb gravats com els de les castanyoles, però gairebé mai no es pinta. Les melodies fetes per la flaüta s’anomenen sonades o gaites.

La flaüta se sona generalment amb la mà esquerra, ja que l’altra mà es fa servir per fer sonar el tambor. Ambdós instruments solen sonar conjuntament, el tambor marcant el ritme i la flaüta fa la melodia, ja sigui a una llarga o una curta per ballar, a les sonades o gaites sense ball, i també a les caramelles.

Espasí

Originàriament, era una fulla d’una espasa a la qual s’havia llevat el mànec o empunyadura, d’aquí venen la forma i nom. Es tracta d’un instrument metàl·lic amb un so molt semblant al d’un triangle dels que hi ha a les orquestres, que avui trobam present durant les ballades, encara que les fonts consultades coincideixen en afirmar que antigament el seu ús es restringia a acompanyar les Caramelles de Nadal i de Pasqua.